Els que em seguiu sabeu que sĂłc una enamorada de la Vall Fosca. Del seu paisatge, el seu entorn, la seva gent. Però potser desconeixeu Ă©s que en aquest racĂł oblidat del Pirineu pallarès s'hi ha escrit un dels capĂtols cabdals de la història econòmica de Catalunya. Obro fil...
Ens situem a principis del segle XX en plena segona RevoluciĂł Industrial. Catalunya viu aquesta transformaciĂł amb una gran dependència del carbĂł, el material que es crema per fer anar les mĂ quines de vapor de les fĂ briques que s’estenen per tot el paĂs.
Aquà no se’n produeix prou i cal importar-ne d’Anglaterra, amb el cost addicional que comporta. Cal buscar doncs altres formes d’energia. I com que fa poc s’ha descobert que l’electricitat es pot transportar, la hidroelèctrica es planteja com una alternativa.
Aquesta problemà tica i la seva possible solució va captar l’atenció d’un visionari: Emili Riu i Periquet. Aquest periodista econòmic i diputat fill de Sort va identificar en les reserves d’aigua del Pallars una gran oportunitat per generar energia elèctrica i distribuir-la arreu.
Situada a la part més septentrional del Jussà , La Vall Fosca és una de les més altes del Pirineu i la principal zona lacustre del sud d’Europa. A la seva capçalera hi ha un total de 27 estanys que alimenten el riu Flamisell i que acumulen una reserva d’aigua de 50 milions de m³.
Emili Riu va entendre el potencial de la zona i va idear un projecte per convertir aquest recurs natural en font d’energia per tot Catalunya. Com? Connectant els seus estanys, acumulant l’aigua en un dipòsit i portant-la fins a una central que la transformaria en electricitat.
Per això calia construir un sistema de canalitzacions subterrà nies entre 15 estanys, dur tota la seva aigua fins a l’estany Gento i, des d’allà , transportar-la fins a una cambra d’aigües que se situaria just sobre la central que es construiria a Capdella.
Allà , grà cies al salt de 840m. de desnivell vertical (el més alt d’Europa en aquella època) l’aigua arribaria amb una força enorme (84kg/cm²) a les pales de la turbina de la central que, connectada als transformadors, generariren energia elèctrica.
Emili Riu ho tenia clar, però la seva proposta no va convĂ©ncer cap inversor de Madrid ni Barcelona. AixĂ que finalment va anar a ParĂs, on va aconseguir 8 milions de pessetes per engegar el projecte. Naixia aixĂ EnergĂa ElĂ©ctrica de Cataluña (desprĂ©s Fecsa, Endesa i ara, Enel).
Amb la captaciĂł del capital, Riu superava el primer repte. El segĂĽent era dur a terme la tasca titĂ nica d’executar aquella obra a mĂ©s de 2.000m. d’altura, en una vall aĂŻllada i despoblada com aquella i amb unes durĂssimes condicions orogrĂ fiques i meteorològiques.
Però amb el convenciment de Riu, l’assessorament de tècnics i caps d’obra de SuĂŻssa, França i ItĂ lia i les mĂ©s de 4.000 persones arribades de tota la PenĂnsula, el projecte no nomĂ©s es va executar amb èxit, sinĂł que es va fer en un temps rècord de 23 mesos.
L’accés a la vall era per camà de ferradura, aixà que abans de res es va haver de fer una carretera per arribar-hi. Els 40km per enllaçar La Pobla de Segur amb Capdella es van fer la primavera de 1912 en només 3 mesos (els 14km que separen Pobla i Tremp s’havien fet en 3 anys!)
Un cop feta la carretera, s’encetava la gran tasca: obrir les galeries subterrà nies per connectar els estanys (15km excavats a pic i pala); fer el canal de 4.448m. que duria l’aigua fins a la cambra i la canonada que la baixaria fins a la central; i construir aquests 2 edificis.
La feina d’aquests dos anys va transformar aquell racĂł oblidat del Pallars. De cop va crear-se una gran colònia en uns prats on fins llavors hi pasturaven quatre vaques. Un poble on hi treballaven i convivien famĂlies senceres, i on tot girava al voltant d’aquella obra colossal.
Hi havia escola, hospital (fet de cartró i l'únic d'Europa que avui encara es manté dret) i fins i tot un teatre. La Central de Capdella era un oasi d’activitat i modernitat en una vall solità ria i feréstega que vivia al marge del projecte revolucionari que allà es gestava
El 28 de gener de 1914 es va posar en marxa la central hidroelèctrica de Capdella i es convertia aixĂ en la mĂ©s potent del paĂs. Era la primera gran central catalana que generava corrent altern grĂ cies a la força de l’aigua i el transportava a les grans ciutats.
Inicialment l'energia es distribuĂŻa a les fĂ briques, que fins llavors se l'havien d'autoproduir. L'opciĂł de comprar electricitat va suposar una gran innovaciĂł industrial, ja que va permetre la mecanitzaciĂł de molts processos i el desenvolupament de nous sectors d'activitat.
Però ben aviat va determinar també l’electrificació de les ciutats, possibilitant la instal·lació d’enllumenat públic i de transport (tramvia, metro) i de les cases que, grà cies a l’electricitat domèstica, van començar a incorporar llum, calefacció, neveres i altres aparells.
L’energia produïda a la Vall Fosca va tenir un paper cabdal en la transformació de les zones industrials i els grans nuclis urbans de Catalunya. De fet, durant uns anys, es deia que si es parava la central de Capdella, Barcelona es quedaria a les fosques.
La vida a la vall però va viure bastant al marge d’aquest impacte. Acabada l’obra, la major part dels herois anònims que la van fer possible van tornar als seus llocs d’origen. I només 200 persones van quedar-se a la colònia per fer funcionar la central.
Emili Riu, gran artĂfex d’aquest projecte titĂ nic i revolucionari, va morir a Madrid el 1928 gairebĂ© en l’anonimat i sense cap reconeixement. I, avui encara ni el seu nom ni la central de Capdella surten als llibres d’història on s'explica la RevoluciĂł Industrial a Catalunya.
Jo ho he intentat resumir, però us recomano que feu una visita al Museu Hidroelèctric de Capdella, un espai viu on encara s’hi produeix energia i on podreu copsar la magnitud d’aquesta obra tità nica i de l’epopeia humana que va suposar la seva construcció ara fa un segle.
Amb tot, no deixa de ser paradoxal que una vall que deu el seu nom per les poques hores de llum que rep a causa de l’estretor de les seves muntanyes fos qui, grĂ cies al recurs preciĂłs de l’aigua, aconseguĂs il·luminar tot Catalunya.
Olga Suanya
@osuanya
Periodista i antropòloga dedicada a la comunicació corporativa. Instal·lada al @chelseahotelB i fent-ne el podcast a RAC+1 rac1.cat/rac-mes-1/chel…